Benvolgudes amigues i amics:

    En primer lloc vull adreçar-me a vosaltres d'una manera humil i amb un agraïment absolut i especial cap a les persones que m'han encomanat la delicada tasca de glosar avui la figura i empresa de la companyia sollerica per excel·lència, "El Gas, S.A.", en la commemoració dels seus 120 anys d'història. He dit delicada tasca, perquè efectivament ho és, ja que, "El Gas" mereix, segons el meu parer i el de tots els sollerics i més encara dels aquí presents, el màxim respecte i consideració; per això, vull deixar clar que, en la meva exposició -pensada amb el cor i no tant amb els papers i les dades històriques que avui en dia només pitjant una tecla a internet es poden trobar totes i cada una- hi trobaran pot ser alguna mancança.

    Jo no som historiador, ni pretenc suplantar aquest delicat paper a ningú; som, possiblement, un comptador d'històries que no és el mateix, però ningú dels aquí presents, ni qualsevol que passat un temps pugui llegir aquests papers que tenc a la mà, mai no em podrà retreure que totes i cada una de les meves paraules no hagin sortit del cor d'un amant de Sóller i dels sollerics. Un cor que per edat, ha viscut coses de la història de la nostra vall que han deixat empremtes, bones i dolentes, però que per sort, les positives superen a les que val la pena oblidar.

    Sempre he estat una persona observadora, i el record d'aquestes imatges, em permeten avui gaudir d'un arxiu molt particular, que sols es troba al meu cap i malgrat pecar de redundant, dins el meu cor. Jo mai no he estat un partidari ferm de l'oblit, sobretot, quan es tracta de fets que haguessin pogut ésser millors o, simplement, els haguéssim pogut fer millor. Oblidar vol dir passar pàgina. El passar pàgina, ens acosta al perill de perdre la memòria i, passat un temps, uns anys, recaure en el mateixos errors que un dia ens feren llenegar. Diuen que l'experiència és un grau i, per això, val la pena tenir-ho sempre present.

    He de reconèixer que quan ,en nom de l'empresa més que centenària, el Sr. Tolo Oliver -Conseller i gran amic meu- em va fer la primera convidada a presentar aquest recull, vaig pensar que era una tasca agosarada per part meva. Llavors, quan el president de "El Gas" Pep Toni Frontera, el Batle Sr. Carlos Simarro i la regidora de Cultura Sra. Mar Castañer, em confirmaren les seves intencions, vaig haver de decidir.

    Amb aquesta decisió, vaig plantejar-me a mi mateix què podia jo oferir a totes les persones que avui heu decidit assistir a aquest acte. Un acte que entenc que és el reconeixement a tota una història viscuda per "El Gas" al llarg de 120 anys.

    La resposta em vingué de seguida al cap: La visió de "El Gas", vista des del cor d'un solleric de socarrel...

    La meva matèria gris es va començar a omplir de fets, dades, dates i experiències personals contades i, a partir d'aquí, em vaig posar a fer feina. Els primers cops a les tecles del meu ordinador foren d'allò més excitants perquè cada un d'ells era un repte que, amb gust, havia d'assolir.

    Camina caminaràs... vaig començar a cercar dades, recerca en què el meu gran amic i company de feina, Toni Quetglas, hi va tenir molt a veure. Gràcies de tot cor, Toni; sense el teu ajut m'hagués resultat molt difícil fer-ho, pels motius que ja he esmentat abans, just al principi.

    Contar històries és una cosa i contar la història és una altra ben diferent.

    Aquestes dades m'han fet pensar que realment "El Gas" ha tingut vàries coses a veure amb la meva família: el meu padrí de fonts, Manuel Casasnovas i Soberats, germà del meu pare, Francesc Casasnovas, l'any 1963 va dur el negoci de la fàbrica del Gel, durant un sèrie d'anys. Una concessió de "El Gas, S.A"; d'aquells anys tenc records de sobres considerats i fets que em fan sentir ple de goig i orgull. El meu pare hi treballava a hores perdudes igual com l'amo en Pep Putxa i, de ben nin, en Joan Bauzá, el que avui és el cap del taller, entre d'altres. Les hores perdudes d'aquell temps, eren poques ja que, sols a la fàbrica de teixits de la Fàbrica Nova i altres, el meu pare hi treballava 2 torns de 8 hores; en acabar la seva feina i sempre de nit, agafava el camió de la fàbrica del gel per dur un viatge de barres fins a Inca i Alaró. Un cop enfilada la càrrega, havien de folrar les barres de gel amb plàstics, per protegir-les de la calor i arribar-les fresques i a punt per al consum i la venda. El meu pare arribava a casa ben entrada la matinada i anava a començar de bell nou la jornada laboral gairebé de seguida. Quina vida i quins sacrificis per surar una família de sis fills i la nostra mare... Encara li sobrava temps per riure... No ho entenc, ara que hi pens i en faig memòria...

    Anys enrere, en el passat, la felicitat s'entenia d'una altra manera, molt distinta a la d'ara. Els al·lots, les famílies, els majors... érem feliços amb qualsevol cosa per petita que fos. Avui, per desgràcia de tots, no en tenim prou ni amb la Seu plena d'ous com diu el glosari popular.. Tot ens sembla poca cosa i de poques coses feim cas. Jo diria, sense ànim d'ésser pessimista, que de quasi res.

    Anant a la història de "El Gas" ens hem d'enfilar a finals de l'any 1891 quan va començar a prendre forma el projecte de construir una fàbrica de gas a la localitat. L'empresa El Gas S.A. fou creada, a principis del 1892, amb l'objectiu de produir i comercialitzar gas per a l'enllumenat i calefacció de Sóller. El capital inicial fou de 200.000 pessetes d'aquell temps.

    Vet aquí una altra coincidència dins la meva vida relacionada indirectament amb "El Gas": la companyia era la que distribuïa el gas per a les calefaccions a Sóller, i ara, ja des de fa 30 anys, un petit negoci familiar pertanyent als meus germans també distribueix el gas-oil per a les calefaccions de la Vall. I que ho és de petit el món... Qui ho havia de dir...

    La seva primera junta directiva va estar formada per mossèn Josep Rullan i Mir com a president, Miquel Lanuza Rossselló com a vicepresident, Josep Lambias Llompart com a secretari i Jaume Colom Muntaner com a dipositari. L'oficina es va establir al carrer de Cotxeres, núm. 2, i es va comprar la finca Sa Polissona al carrer de la Mar, propietat del soci Miquel Coll Morell per instal·lar-hi la fàbrica. El seu objectiu principal era la fabricació i explotació a Sóller de gas; per aplicar-lo a l'enllumenat i altres usos industrials. Es va negociar amb l'Ajuntament la renovació de l'enllumenat públic i la utilització del gas com a combustible. La proposta fou acceptada i el 1893 Sóller fou el primer poble de Mallorca en disposar de gas per a l'enllumenat públic.

    Un motiu més pel qual els sollerics ens convertim en convidats d'excepció quan podem glosar aquestes històries fora de les nostres contrades.

    És veritat que moltes vegades parlam i no sabem ben bé de què parlam, ni l'exactitud de les dades que donam, però jugam amb l'avantatge que els que ens escolten, en saben manco que nosaltres. D'aquesta manera, exercim de sollerics que és d'allò que es tracta, sigui dret o sigui tort, eixut o banyat... Val a dir però, que com no podia ser d'una altra manera, Sóller havia d'ésser el primer poble de Mallorca en disposar de tot: un banc propi, un tren, taronges, transport marítim cap a l'estranger, era més fàcil anar a França que no pas anar a Ciutat...

    Fórem durant molts d'anys el primers en tot: capdavanters com diem ara. La nostra Vall era l'enveja de tothom. Gràcies a Déu i als sollerics també ho som avui encara i en molts d'aspectes.

    Els emprenedors de Mallorca eren quasi tots sollerics i les nostres arrels s'escampaven cap a la resta de pobles i indrets de la geografia mallorquina i, sense ànim d'ésser xovinista, m'allargaria més i arribaria fins a la resta del món. Per tot allà on anaven els nostres avantpassats, deixaven la petjada única de gent feinera, amb ànim de millora i, sobretot, ganes de sembrar per recollir. No dubteu mai que el fet que Sóller fos una Illa dins una altra Illa, ens va fer espavilar l'enginy i vàrem haver d'aprendre a guanyar-nos les garroves, cosa que no era fàcil ni senzilla.

    Avui aquells temps de goig i joia han passat, però jo estic segur, i ho dic des de la confiança i estimació envers els meus conciutadans, que si no ens deixam vèncer, amb aquesta capacitat de treball encisadora que tenim, tot tornarà a florir. N'estic segur.

    Tornant a la història de "El Gas", el mes de juny de 1892 es varen iniciar les obres de construcció de la fàbrica. Aquestes s'encarregaren a la casa Federico Ciervo de Barcelona. L'enginyer director fou Josep Ciervo Sinclair i el mestre d'obres fou Damià Bauzà Enseñat. La construcció de la xarxa urbana de gas, es va encarregar a la casa Soujol y Cía. Aquesta xarxa de gas es va instal·lar pràcticament per tot el nucli urbà, i s'anaren fent ampliacions, d'acord amb el desig municipal d'urbanitzar els eixamples que s'anaven construint. La matèria primera per a la producció del gas era el carbó, que s'importava principalment d'Anglaterra. El 1893, la societat es va traslladar al carrer de Bonany, núm. 8, propietat de Gaietà Pomar. La guerra europea de 1914, va suposar una escassesa de combustibles i l'augment considerable del preu del carbó; per aquest motiu, s'hagueren d'adoptar nous combustibles per mantenir la producció: fou així com s'adoptà la llenya i la clovella d'ametlla. Durant aquest període, les oficines es varen traslladar a la casa del director Francesc Crespí, veïna del local que ocupaven al carrer de Bonany (núm. 4).També a finals de 1914, l'empresa va comprar la companyia d'electricitat Eléctrica Sollerense. Amb l'absorció per part de El Gas, es va ampliar la xarxa de subministrament elèctric a Fornalutx i Biniaraix.

    La difícil situació de la fàbrica de gas va comportar el seu tancament a principis de 1918 i dos mesos després foren acomiadats els obrers sobrants de la companyia.

    Amb la finalització de la guerra, la situació es va normalitzar parcialment, ja que diverses vagues dels miners anglesos a principis del decenni de 1920 varen suposar dificultats per al proveïment de carbó i el segon tancament de la fàbrica el juliol de 1921.

    Durant les dècades de 1920 i 1930 es varen reformar les instal·lacions i es modernitzà la maquinària. També en aquesta època s'introduïren els carbons asturians com a combustible. En els anys 30 es va renovar a fons la maquinària, aquesta renovació es va dur a terme després d'una greu avaria en els forns de fabricació de gas.

    La Guerra Civil i la Postguerra varen afectar també a la fàbrica, ja que hi va haver dificultats per aconseguir les matèries primeres, com el carbó; però les solucions que s'aportaren, no donaven suficient energia. Es va decidir retornar a l'ús del carbó, però amb més restriccions (sobretot durant les hores del vespre i els mesos d'estiu). El problema de la carència de combustible va ser tan gros que fins i tot hi va haver un moment en què tan sols pogueren subministrar gas per a cuinar, cenyint-se a unes determinades hores del dia.

    L'any 1949 es va decidir emprar gasògen de llenya i fuel que era més rendible que el gas. Durant la postguerra el baix rendiment del carbó i les restriccions d'aquesta matèria que va sofrir la companyia varen provocar un fort descens de la producció que va arribar al punt més baix l'any 1945.

    Les múltiples avaries dels motors de la companyia varen obligar a l'empresa a negociar amb GESA la interconnexió de la xarxa sollerica amb la de Palma el 1958. La connexió amb GESA va tenir com a conseqüència la construcció d'una xarxa d'alta tensió de 15.000 volts: això va suposar passar de ser una empresa de producció a una altra de distribució d'energia elèctrica.

    Una altra fita destacada fou el tancament de la subcentral de Sa Costera el 1962: fàbrica que s'havia posada en marxa l'any 1908 per l'empresa Eléctrica Sollerense, amb la finalitat de subministrar energia elèctrica a la Vall de Sóller aprofitant el salt d'aigua de 20 metres de Sa Font d'es Verger. Per fer aquesta electricitat s'utilitzava una turbina de 50 CV.

    Sa Costera... quan escric aquestes paraules em ve al cap l'orgull de tots els sollerics quan, ja sigui per mar o per muntanya, mostram als nostres visitants aquell lloc que sembla un paradís endinsat als braços d'una muntanya escarpada per la mar. Una estampa més pròpia per fer-hi poesia que no pas electricitat. L'enveja que tenc a en Miquel Moragues, guardià de la finca, per poder-ne gaudir sempre que vol, escoltant i patint d'aprop el valent vent de la mar i la bellesa de les onades que esclaten a la costa...

    El meu cap ha girat anys enrere i ha recordat aquell bram d'aigua que queia dins la mar, fent-se seu un gorg dins el redol de mar salada. Era fàcil distingir-lo quan hi arribaves, perquè la frescor de les aigües banyades de la Font de la Costera, no eren, ni semblaven formar part del seu conjunt dins el mateix redol. Feia fred de veritat.

    Si el poeta pollencí Miquel Costa i Llobera hagués viscut a Sóller, avui segur que "Lo pi de Formentor" no seria el poema per excel·lència. El seu autor hagués glosat, sense cap dubte, la bellesa de l'entorn de Sa Costera.

    A aquell redol hi he viscut de tot: hi he nedat, menjat, pescat... però sobretot, recordo haver-hi viscut amb uns amics una de les estampes més sensibles que ens pot oferir la natura.

    Un capvespre, venint de Sa Calobra, vàrem veure lluny un dofí que no es movia gaire i que tampoc s'enfonsava. Anàrem cap a ell tira a tira amb un petit vaixell i, a pocs metres, ens adonàrem que era un dofí adult que portava i protegia la seva cria que havia mort.

    Ens va sorprendre a tots i quedàrem sense alè quan vérem amb els nostres ulls com la mare protegia el cosset del seu nadó, i davant la nostra proximitat, se'l va posar a la boca i plegats, s'enfonsaren i desaparegueren.

    Pot semblar una història feta a mida per quedar bé i contar-la avui vespre aquí i per tots; ben al contrari, és una fet ben real que va marcar el meu cor i el dels allà presents, i encara més la imatge i l'entorn de Sa Costera.

    Recordant i recordant, faig volar l'estel de ma memòria infantil, i em vénen al cap temps pretèrits tan llunyans que m'encisen... Recordo situacions genials i estampes d'anys passats, quan al carrer de Bon Any hi havia les oficines de "El Gas": arribaves a l'entrada, pujaves l'escala i obrint una vidriera mirant cap a la dreta, veies un finestró on -abaixant el cap- t'atenia l'insigne personatge i gran amic Joan Antoni Estades de Montcaire: " Bon dia bon al·lot" deia amb el seu accent afrancesat. Allargaves una mica més la vista, i trobaves l'estampa d'en Joan Frontera que hi va treballar 50 anys de la seva vida; també hi havia sovint el director, Miquel Bernat, i alguns altres de qui ara no en recordo el nom.

    Era una imatge de les que mai no et deixen indiferent. Eren treballadors que, un per una cosa i uns altres per unes altres, han fet que aquell nin que era jo aleshores, els hagi recordat sempre. Normalment hi vaig anar a pagar algun rebut de part dels meus padrins i qualque veïnat, crec recordar, però una tasca que semblava tan senzilla, es podia convertir en una història per recordar i no oblidar mai.

    L'expansió de l'empresa i la seva modernització va derivar en la contractació de personal femení que donà, de veres, una aire més fresc a la casa i, com no, una mica d'alegria als que havíem de recórrer als pagaments mensuals.

    Amb això no vull dir que l'atenció dels que he esmentat abans no fos la correcta, ans tot al contrari, era la millor i per això en guardo un bon record, tant per amistat com per professionalitat. Avui encara hi tenc molt bones amistats i d'elles en destacaria la de n'Antònia López, na Cati, en Kiko -el meu filloll- i tants d'altres que no puc ara esmentar.

    En aquest mateix pensament, i fora de context, malgrat el parèntesi personal que he fet, m'ha vingut també al cap quan el dentista de Sóller, Don Pep Mayol, a qui els més majors de la Vila recordareu, tenia la consulta damunt les oficines de "El Gas" al primer pis. Sempre vaig pensar que hauria estat d'entretingut treballar a "El Gas", en aquells anys de senzillesa i humilitat, on no hi havia tantes coses com avui, i on tot era més bo i millor, segons la meva humil opinió. Els que allà treballaven i els que vivien en aquell entorn, segurament degueren sentir més de dos bels, ais i cebes. Els dentistes d'abans no tenien ni la tècnica ni els instruments professionals que tenen avui. De fet, un bon amic meu, avui aquí present, va agafar tanta por a les agulles que quan en veu una, l'han d'estopejar de valent. Quan pujaves aquella escala era perquè tenies, segur, un mal de queixal horrorós, i et podien passar dues coses: o que fos tanta la infecció que tenies, que fes impossible l'extracció i la sort t'acompanyés amb una recepta d'antibiòtics i hora per tornar-hi al cap d'una setmana, o la segona i pitjor, que sortissis sense el queixal i amb el mocador tot brut de sang tapant-te la boca i sense poder dir ni pruna. Ja no vos contaré les persones acubades, marejades... un espectacle que abans era de pena i ara, amb el pas dels anys, s'ha convertit en entranyable. No voldria, de cap de les maneres, fer cap judici capciós de Don Pep el dentista. Ja he dit al principi que els mitjans eren els que eren i no més. Ell fou una gran professional i una millor persona.

    Seguint amb el records, qui no recorda personatges com en "José María de Es Gas", Pomar de llinatge... era un home senzill amb ulleres obscures i una saviesa digne d'enveja. No crec que tingués estudis que li aportessin cap títol relacionat amb la matèria però, vos puc assegurar que era una enciclopèdia vivent. Tenia dins el cap tot quan fil elèctric passava per la nostra Vall: quan s'havia d'obrir un carrer o fer un clot, no calia consultar papers ni plànols, entre altres coses perquè crec que sols no n'hi havia. Bastava demanar-ho a en "José María" i ell, de cap, marcava la línia que havia de servir per tallar, buidar o cosir. No calia revisar res. No calia tenir dubtes. Les informacions d'aquell home, humil, intel·ligent i a voltes fins i tot semblava despistat anaven a missa. Quan dic despistat, em referesc a que tenia el cap a una altra banda però, cal pensar i creure, que eren moltes les coses que emmagatzemava el cervell d'aquell home. Vull aprofitar el moment per agrair-li de cor, malgrat ja no estigui entre nosaltres, el tracte que de nin sempre em va donar. El pobre va morir jove i amb tantes coses pendents de fer... Muleta era la seva vida... la família, llegir i els llibres que l'acompanyaven foren la seva font d'ànim fins al seu darrer alè. El vaig tractar molt per la meva l'amistat amb el seu fill i per això, puc parlar però, sobretot, li puc agrair allò que d'ell me va quedar enregistrat al pensament: no tenia mai un mal moment i l'excel·lència de la seva educació, molts avui ja la voldrien per a ells mateixos.

    Recordo amb estima les conversacions entre en José María i l'amo en Tomeu Palou, mestre de la Vila. Un home genial amb una intel·ligència sublim i, sobretot, una capacitat de feina insuperable. Entre els dos duien tot Sóller dins el cap, per la part baixa i l'alta. No calien, com he dit abans, plànols de cap tipus; havien viscut des de molt joves la construcció i modernització de Sóller, i aquest fet els feia valedors d'uns coneixements que ningú més que ells dos tenien.

    El corresponsal de Fornalutx era el barber, l'amo en Jaume Sastre. He dit Barber però feia de tot: fuster, carter, barber, electricista... Òbviament, "El Gas" necessitava a una persona polifacètica i va fitxar aquell home que, de la mateixa manera que posava un plom, canviava una bombeta, avisava pels carrers de les aturades, anava a cobrar les factures...

    Com han canviat els temps de llavors ençà. I ara parlen de reformes laborals i drets dels treballadors. Els temps d'abans no eren ni millors ni pitjors, eren distints.

    Una altra imatge que mai s'esborrarà de la meva ment era el mitjà de transport que utilitzaven els treballadors de "El Gas" per dur el material en anar a cobrir una avaria: un carro, i damunt, l'escala i les eines. Anaven, rinxo ranxo a canviar un plom, allargar un fil o el que fes falta allà on fes falta. En el temps de la meva infantesa solia ser el patró de la nau (del carro) l'amo en Jaume Cifre, avui ja desaparegut. No frissaven gaire o millor dit, gens... amb el puret a la boca, comprat possiblement a Can Ximet al moment d'anar a tirar la travessa del futbol. Començaven la jornada en arrancar de la fàbrica i l'acabaven en arribar al mateix lloc de sortida. Just ara en els temps que vivim. Ben igual...

    Temps després ja compraren un vehicle per anar amunt i avall i les coses anaren canviant. Els temps també canviaven i cada dia s'avançava en tot.

    No seria de justícia deixar d'anomenar qui fou Conseller Delegat, Don Tomàs Morell. Recordo haver entrat un dia al seu despatx per parlar amb ell i veure'l, darrera aquella muntanya de papers, era una tasca quasi impossible. Val a dir però, que tot i semblar un desordre, Don Tomàs sabia on trobar qualsevol paper per insignificant que fos dins aquelles torres de carpetes. Entranyable...

    El dia de festa major a "El Gas" era el dia en què es celebrava la "Virgen de la Luz", dia en què, a "Sa Botigueta d'es Senyors" es feia un berenar amb tot el personal, festa que després, amb el pas dels anys, es va convertir en un dinar. Engalanaven el carrer de llum, flors i violes. Qualsevol cosa bastava per fer a la gent contenta.

    Passaren els anys i la modernització no va trigar en arribar. La incorporació de l'actual President ,Josep Antoni Frontera, juntament amb altres membres del Consell d'Administració, va aportar aire fresc a l'empresa. La seva visió innata i polida a l'empresa on treballava abans, "Sa Nostra", on arribà a desenvolupar el càrrec de SotsDirector General, passant abans per distints llocs de responsabilitat, fou el trampolí per engegar aquest nou i particular repte empresarial de "El Gas".

    Era hora de canviar el tinter per la pantalla de l'ordinador i les muntanyes de paper per disquets informàtics. No calia fer passes enrere, ans tot al contrari, era necessari mirar cap al futur. El temps anava passant dia a dia i ja no valia allò de dir "ja ho veurem". La incorporació de Colau Bujosa com a responsable administratiu, i de Lluis Torres, com a enginyer tècnic, va aportar amplària de mires a les dues parts més importants: econòmica i tècnica.

    El canvi d'emplaçament del carrer de Bon Any al carrer de Santa Bàrbara, damunt "La Caixa", fou una passa que va fer reviscolar, almanco de cara al públic i també de manera interna l'empresa que havia estat tants d'anys adormida al passat; fet aquest que la va fer entranyable i quasi diria jo, imprescindible per als sollerics: calia renovar-se o morir. Va optar per la renovació tot i les dificultats que degué suposar aquesta tasca.

    La incorporació de personal jove i amb inquietuds més avançades al temps que vivim, ajudaren a una transformació necessària i desitjada. La informatització i tecnificació de la casa va fer més real i senzill, o complicat segons es miri, el dia a dia de "El Gas". De seguida es començaren les obres de l'actual seu, com tots sabeu, situada al carrer de Sa Mar on estava ubicada la primera fàbrica de "El Gas".

        He de dir que realment crec que tot aquell entramat necessitava un canvi, però també he de dir que el canvi a mi em va produir una certa tristor. Aquell lloc que he citat abans, aquells empleats, aquell mitjà de transport de tracció humana... feien que el dia a dia dels sollerics fos d'allò més entretingut i real.

    Recordo encara la grandària d'aquells motors, el taller i la garita amb una butaca on el treballador de guàrdia a la nit feia alguna capada. No podia dormir massa perquè es tractava de tenir esment al bon funcionament del motor en cas d'una avaria, o de les càmeres frigorífiques, així com vetllar per la seguretat del recinte.

    L'altre dia vaig saber que d'aquí a poc temps s'haurà acabat el veure en Fernando Unzueta amb aquell bloc de quasi un pam de gruixa mirant els comptadors i apuntant les dades de consum per fer la facturació. Tot s'haurà informatitzat i sols pitjant un botó la màquina cantarà la cançó del cost mensual.

    Dins aquesta modernització, cal tenir present la gran aportació humana dels empleats i, sobretot, de l'empenta que va suposar la renovació del Consell d'Administració amb saba nova, sense desmerèixer, de cap de les maneres, a la gent que va ocupar els llocs de responsabilitat fins a aquell moment.

    El fet però, és que per això i el pas dels anys "El Gas" ha assolit amb valentia el lloc que li correspon com empresa i com a model empresarial a seguir. Mirant als "ulls" de "El Gas", i fent el nostre pensament uns anys enrere, queda palesa aquella petjada dels sollerics que foren capdavanters amb tots i molts dels aspectes que he esmenat abans.

    Tot i haver passat temps de tempesta i bonança, els accionistes i el Consell d'Administració presidit per Pep Toni Frontera i els consellers, Joan Puig, Bartomeu Oliver, Toni Pons, Borja Pons, Carlos Frontera Becaría i Joan Ripoll, han fet gran la continuació d'aquelles arrels que sembraren els nostres padrins fa ara ja 120 anys.

    No me negareu els aquí presents i els que no hi són avui, el goig que passam de contar que som de Sóller i, de passada, quan ens demanen coses de la nostra Vall, parlar de "El Gas", el Ferrocarril, la dotzena de fàbriques que teníem...

    No voldria passar per alt persones que han fet feina per a la institució. Anomenar-les a totes i cada una seria complicat i, sobretot, podria donar lloc a errors que no puc ni vull cometre.

    Per la qual cosa, vull aprofitar aquests darrers mots per donar-los les gràcies i el meu reconeixement. Un reconeixement humil però que surt, com deia al principi, del cor d'un solleric que ha viscut el pas del temps del seu poble i de tots aquells que han significat alguna cosa per petita que sigui.

    Cada persona és un món i el món som persones. La realitat però és que - avui, dia 8 de març de l'any 2012- "El Gas, S.A." encara riu i viu. Molts d'anys i moltes gràcies.

Jaume Casasnovas i Sastre.